divendres, 10 de gener del 2014

Què en fem, del patrimoni comarcal?

Fa pocs dies la premsa escrita alertava dels despreniments a la torre àrab de Montroi. Es tractava d'una notícia que pot passar desapercebuda per a aquelles persones que busquen informacions de més pes o d'una repercussió de major impacte. Però es tractava d'una notícia periodística d'un succeït que pot representar alguna mena de perill per a les edificacions pròximes a la zona dels despreniments, una amenaça, real o no, a valorar pels tècnics corresponents.
També es tractava d'una notícia referida al patrimoni monumental i paisatgístic del poble de Montroi i, per extensió, de la comarca de la Ribera que ens convida a preguntar-nos per l'estat d'aquest patrimoni, per les mesures de conservació i per altres circumstàncies que tenen relació amb la gestió d'aquest patrimoni.
La veritat és que cada poble i ciutat de la nostra comarca està acostumat a veure el seu patrimoni, tant arquitectònic com paisatgístic, com, potser, ecològic, arqueològic, etc, i a ignorar el dels altres, però una visió de conjunt també ens fa preguntar-nos si es troba ben administrat, si s'ha inventariat com es degut, per quantificar-lo i qualificar-lo.
Qui ha d'assumir la responsabilitat d'aquesta tasca? Qui ha de facilitar els mitjans perquè es faça?
Però un aspecte més important que totes aquestes qüestions és que el nostre patrimoni arquitectònic, paisatgístic, monumental o entològic és un pou de coneixements, de vivències. És un catàleg de coneixements i vivències força útil per als centres educatius, perquè es poden convertir en recursos didàctics a l'abast de la mà, sense produir, per conéixer-los, una gran despesa. És, a més, un reclam turístic de primer ordre, que els ajuntaments podríen aprofitar, en un context d'oferta turística sostenible.

dissabte, 4 de gener del 2014

Un ajust escolar imprevisible

Quadern de bitàcola, 4/01/2014
Per a qui desconega el procediment, l'ajust escolar és una iniciativa administrativa realitzada per la Conselleria d'Educació per reestructurar el nombre d'unitats escolars i les plantilles de professorat i de personal no docent dels centres educatius públics. Es fa públic abans del Nadal, en forma d'esborrany, i convoca un termini -enguany, a correcuita fins el 2 de gener- perquè les comunitats educatives presenten les seues al·legacions en contra, a la defensiva, tant si es veuen afectades com ignorades. Com que el pes de la normativa juga a favor de l'administració és realment complicat mantindre la cohesió d'un projecte educatiu de centre en circumstàncies de demanda d'escolarització adversa.
Cal tindre en compte també que aquests darrers ajustos escolars han estat condicionats per la nova ordre de plantilles de 2013 i per l'exigència d'adaptar-se als nous criteris sobre ràtios, dictats pel Ministeri d'Educació de Wert, el juliol del 2012. Tant és així que es suprimiran 256 llocs de treball, el que provocarà inestabilitat al si dels equips professionals i molta precarietat laboral, els quals s'afegiran al 900 llocs de treball anteriors, arran de la publicació de l'Ordre.
L'ajust escolar és, en termes reals, una reestructuració a la baixa - i si és una millora, és de caràcter temporal, revisable-, de la qual s'alimenten les empreses adjudicatàries de concerts econòmics amb l'administració, amb la consegüent pèrdua de recursos de part dels centres públics i una sobrecàrrega per a la gestió dels centres i del propi treball dels professionals i del personal no docent. L'afirmació del propi ministre Wert que arriba a dir que l'augment de les ràtios no significava una minva de la qualitat educativa, és una excusa cínica perquè en realitat és un retall pressupostari a l'ensenyament públic i una devaluació de l'educació pública.
Per al curs que ve, 2014-2015, si es confirmen les expectatives de l'esborrany, el sistema d'educació pública perdrà 128 unitats d'educació infantil a tot el país, una xifra alarmant perquè en molts casos significarà l'extinció d'una línia sencera en molts centres.
És preocupant, sobretot, als centres que apliquen programes d'ensenyament en valencià, ja que extirparia d'arrel la implantació d'aquets programes, fins a una nova revisió originada per canvis al flux d'escolarització, a les zones d'escolarització compartides amb l'oferta concertada.
L'administració educativa, a través de les comissions d'escolarització, hauria d'analitzar aquest efecte dominó a la vista del nou procés d'implantació dels programes plurilingües. Qui garantirà l'estabilitat d'aquests nous programes trilingües i defensarà els drets lingüístics de l'alumnat escolaritzat?
Sembla que les bones paraules de la consellera Català han donat pas a una praxis semblant al sudari de Penèlope. O siga, fer i desfer.